# Passkeys: la contrasenya que no existeix

> Si el problema de les contrasenyes és que hi ha un secret compartit que algú guarda per tu, la solució és treure el secret compartit. Això són les passkeys — i això és el que arreglen i el que no.

2026-06-18 · David Carrero · password.es
Original: https://password.es/ca/blog/passkeys-la-contrasenya-que-no-existeix/

---

Totes les històries de contrasenyes acaben igual: algú tenia el teu secret
guardat en algun lloc, i el va perdre.

Tant se val l'any. Al principi era en un fitxer de text pla d'un ordinador
compartit i n'hi va haver prou de demanar-li al sistema que l'imprimís. El 1979,
Morris i Thompson van explicar com salar i encarir el càlcul del hash perquè una
llista robada no es convertís immediatament en una llista de contrasenyes, i això
va ser una millora enorme. I després van arribar les regles de composició que ens
van fer posar un símbol al final. Però la forma del problema no es va moure ni un
mil·límetre en tot aquest temps: **hi ha un secret, tu el saps, el servidor el pot
comprovar i, per tant, el servidor té alguna cosa a perdre**.

Tot el que hem fet des d'aleshores consisteix a fer aquest secret més llarg, més
estrany, més salat, més lent de trencar. Ningú no es va plantejar la pregunta
anterior: i si no hi hagués secret compartit?

## 1976: la idea que un secret pot tenir dues meitats

El 1976, Whitfield Diffie i Martin Hellman van publicar *New Directions in
Cryptography*. La idea era gairebé insultant de tan simple: **una clau es pot
partir en dos trossos que no són intercanviables**. Un el reparteixes als quatre
vents; l'altre no surt de casa. El que signes amb la privada es verifica amb la
pública, però la pública no serveix per signar res.

Torna-ho a llegir pensant en un servidor: el lloc ja no necessita guardar res amb
què es pugui entrar. Només la meitat que no obre cap porta.

Que la idea trigués gairebé mig segle a arribar a la pantalla del teu banc no diu
gaire a favor del nostre sector. Els certificats de client existien i funcionaven;
el que no existia era una manera d'usar-los que no demanés un màster. La
criptografia estava resolta. La usabilitat, no.

## 2013: algú es posa d'acord, per variar

El 2013 va néixer la **FIDO Alliance**, un consorci industrial amb un objectiu
declarat i poc modest: reduir la dependència de les contrasenyes. L'important no
va ser la tecnologia —aquesta ja hi era— sinó que fabricants, navegadors i
serveis s'asseguessin a acordar un mateix protocol. Sona a burocràcia i era
exactament el que faltava: un mecanisme d'autenticació que només funciona en un
navegador i amb un servei no és un mecanisme, és una anècdota.

## 2019: el navegador aprèn a fer criptografia

Al **març del 2019, WebAuthn es va convertir en recomanació del W3C**. Dit clar i
català: qualsevol pàgina ja podia demanar-li al navegador —amb una API estàndard,
sense connectors ni controladors— que generés un parell de claus i signés amb ell.

El flux, sense adorns, és aquest. Quan et registres, el teu dispositiu crea un
parell de claus nou, específic per a aquell lloc. Envia la pública. Es queda la
privada, guardada pel dispositiu mateix i protegida per la teva empremta, la teva
cara o el seu PIN. Quan hi tornes, el lloc t'envia un repte a l'atzar, el teu
dispositiu el signa, i el lloc comprova la signatura amb la pública que ja tenia.

Fixa't en el que **no** passa: no viatja cap secret. El servidor no ha tingut mai
la teva clau privada, així que no la pot perdre. Si demà filtren la seva base de
dades sencera, el que s'enduen és una llista de claus públiques —més o menys com
robar la guia de telèfons—. No hi ha hashes per passar per una GPU ni diccionari
per provar. No és que sigui difícil: és que allà no hi ha res que valgui.

## L'efecte col·lateral és més gran que la idea

Quan el teu dispositiu crea aquell parell de claus, el lliga al domini. La clau
que va guardar per a `elteubanc.cat` **només s'ofereix a `elteubanc.cat`**. No és
una política, ni un advertiment, ni un avís vermell a la barra: és que la clau per
a `elteubanc0-seguretat.com` no existeix. El navegador no la troba perquè no es
va crear mai.

Això mata el phishing. No el redueix: el deixa sense mecanisme. Tot el negoci del
phishing consisteix que **tu pots teclejar la contrasenya al lloc equivocat**, i
fa anys que ho intentem arreglar amb formació d'usuaris i campanyes de
conscienciació. Tot allò era tractar el símptoma. El teu ull es deixa enganyar per
una URL semblant; el teu telèfon, no. No llegeix: compara cadenes.

De passada s'emporta per davant la reutilització, que era l'altre pecat capital.
Cada lloc té el seu parell de claus. No hi ha res per reutilitzar ni que vulguis.

## 2022: els tres que manen signen la pau

Al **maig del 2022, Apple, Google i Microsoft van anunciar conjuntament** que
ampliarien el suport de les credencials FIDO —les passkeys— a les seves
plataformes i navegadors.

Això és el que va convertir això d'una nota tècnica en una cosa que li pots
explicar a la teva mare. Fins aleshores, WebAuthn gairebé sempre volia dir una
clau física USB: excel·lent, i per a tres persones. La passkey viu on ja tens el
mòbil a la mà i es desbloqueja amb la cara.

## El que no arregla

Ara la lletra petita, perquè el sector es passarà els pròxims anys fent veure que
no hi és.

**La recuperació continua sent el punt tou.** El forat no ha desaparegut: s'ha
mogut. Si perds el dispositiu, algú ha de decidir que ets tu, i aquesta decisió es
pren gairebé sempre per correu, per SMS o parlant amb un humà d'un centre
d'atenció telefònica. Aquell humà és exactament el mateix objectiu que abans. Has
blindat la porta principal i la del darrere continua on era.

**La sincronització et lliga a un ecosistema.** Les passkeys són còmodes perquè la
teva plataforma les replica entre els teus aparells. Que és una altra manera de dir
que les teves claus viuen al clauer d'una empresa concreta. Sortir-ne no és
impossible, però tampoc no és un botó. Has canviat el problema de recordar pel de
pertànyer.

**I encara necessites entrar si perds el mòbil.** Cosa que a la pràctica vol dir
que gairebé cap lloc no ha tret la contrasenya: l'ha amagada darrere d'un «Problemes
per accedir?». Mentre existeixi aquest enllaç, existeix la contrasenya, i és tan
dolenta com ho ha estat sempre. La cadena es trenca pel mètode més feble que
acceptis, no pel més elegant que ofereixis.

## Què fer mentrestant

Activa passkeys allà on te les ofereixin i comença pel que més fa mal si cau: el
correu, el banc, el compte que uses per entrar a tots els altres. És de les poques
millores de seguretat que a sobre et treu feina.

I no t'enganyis: continuaràs tenint contrasenyes durant anys, encara que sigui com
a pla B. Que siguin llargues, diferents a cada lloc i que estiguin en un gestor. Si
en vols una que no surti del teu cap, fes servir el [generador](/ca/); si vols
saber si la que tens aguanta res, passa-la pel [comprovador](/ca/comprovador/).

La vella pregunta del sentinella —*ets dels nostres?*— per fi té una resposta
diferent. Durant dècades responíem dient una paraula que podien sentir. Ara
responem amb una signatura que només pot fer el teu dispositiu, sense que la
paraula arribi a existir. És la primera vegada que canviem la pregunta en lloc de
la paraula.

---

*Fonts: W. Diffie i M. Hellman, «New Directions in Cryptography», IEEE
Transactions on Information Theory, 1976 · R. Morris i K. Thompson, «Password
Security: A Case History», Communications of the ACM, 1979 · FIDO Alliance,
constituïda el 2013 · «Web Authentication: An API for accessing Public Key
Credentials», recomanació del W3C, març del 2019 · anunci conjunt d'Apple, Google
i Microsoft sobre el suport de passkeys, maig del 2022.*